| Carles Salvador, salvador de mots |
| Per conservar una llengua sempre ha calgut la preservació del seu vocabulari propi front a la invasió de barbarismes, sobre tot si aquests no eren necessaris per comptar ja amb les paraules escaients (i no tant si es tracta de noves paraules, |
| neologismes
tècnics
inexistents abans). Carles Salvador
és un exemple d'esta actitud de conservar les paraules
pròpies, igual que ho expressa Salvador Espriu al seu poema
musicat per Raimon que diu "salvàvem
els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo". Tots
coneixem l'obra cabdal de Salvador a favor de la normativització
del valencià i sabem bé quines són les seues
principals aportacions a la mateixa, però encara quedava per dir
alguna cosa sobre el seu treball ingent per "preservar els nostres mots". Només signades les Normes de Castelló de 1932, basades en les de Pompeu Fabra, Salvador es va encarregar de la seua difusió i posada en pràctica des de Benassal per mig de dues eines bàsiques i imprescindibles per aprendre dos aspectes tan importants com el vocabulari i la gramàtica. En el primer cas es tractava d'oferir al que volia escriure la seua llengua un llistat de les 6.000 paraules d'ús més corrent, incloent també l'onomàstica (noms propis i geogràfics), i es va exemplificar en el Vocabulari Ortogràfic Valencià aparegut amb enorme |
rapidesa l'estiu de 1933, precedit de les Normes de Castelló i concebut com una adaptació per als valencians del Diccionari ortogràfic abreujat de Fabra (que no tenia noms propis).En el segon cas, Salvador volia ensenyar a escriure bé la llengua amb un manual senzill i progressiu, el que des de 1951 es conix com a Gramàtica Valenciana. Sobre esta obra d'altíssima eficàcia pedagògica hi ha prou en dir que és el llibre més reeditat de tota la història bibliogràfica valenciana, i l'eina amb què han aprés a escriure en valencià totes les generacions des de 1933 fins als anys vuitanta, la del signant inclosa. Però no va aparèixer de cop, sinó que va seguir un llarg procés fins que es va concretar en la seua forma definitiva. El primer pas va ser la realització d'una sèrie de lliçons pràctiques concebudes a partir de l'obra de divulgació |
|
| gramatical a Catalunya del col·lectiu que signava amb el seudònim de Jeroni Marvà. A diferència d'ells, Salvador no les va publicar immediatament en forma de llibre, sinó que van aparèixer a partir de 1933 amb periodicitat setmanal a El Camí. El seu èxit rotund va motivar l'aparició el 1934 de l'Ortografia Valenciana, amb tres temes de sintaxi, que es va reeditar en plena guerra, i el 1935 de la Morfologia Valenciana. El desenllaç de la guerra va impedir l'aparició de les altres parts preparades, la sintaxi i la fonètica, però la recuperació d'activitats valencianistes al llarg dels anys quaranta va permetre l'aparició conjunta de les quatre parts amb una més dedicada a la prosòdia. El motiu va ésser dotar d'un llibre de |