| Les Normes de Castelló: balanç, perspectives i, sobretot, propostes de futur |
| Deixeu-me començar pel final, per
la conclusió i per les reflexions que podré aportar, no
pas com a lingüista -que no ho sóc- sinó, si se'm
permet l'expressió, com a activista de la llengua i la cultura:
les Normes de Castelló de 1932 han estat una d'aquelles fites
cabdals que ens han permès capgirar la història al nostre
favor. Crec que ningú no trobarà exagerat afirmar que,
sense un acord d'unificació gramatical com el que prengueren
tots els qui feien un ús digne i culte de la llengua
pròpia al País Valencià, aquesta hauria patit,
d'una banda, una escissió irreversible de la resta del
català. I, de l'altra, la imposició dels criteris
aïllacionistes més regionalitzants i filklòrics que
predominaven des de la Renaixença. El món de la cultura
hauria estat en el millor dels casos un passatemps erudit d'uns quants
nostàlgics o potser momés la continuació del
sainet, la falla o els miracles de sant Vicent. Les Normes de Castelló foren un acord ampli, intel·ligent i eficaç dels sectors intel·lectuals més dinàmics i compromesos del País Valencià de la dècada de 1930. Ampli, perquè permeteren que personalitats de totes les tendències del valencianisme -des dels regionalistes més tradicionals als |
| pancatalanistes més entusiastes- signaren un acord que tancava l'anarquia gramatical. Intel·ligent perquè, el 1932, s'establia per consens una normativa en el moment en què s'obrien més perspectives d'ús públic i culte del català, tot just proclamada la República el 1931 i amb la perspectiva d'autogovern amb un estatut d'autonomia. Posar-se aleshores a discutir quines normes calia adoptar o bé continuar practicant les solucions personalistes hauria estat un malbaratament suïcida desl minsos recursos culturals de què disposàvem els valencians. I, finalment, eficaç. Foren un acord eficaç, perquè, des d'aleshores ençà, malgrat el franquisme i les seues seqüeles i malgrat no disposar d'una autoritat estatal que avalés la codificació gramatical sinó més aviat combatent-la, les Normes de Castelló s'han imposat pel seu propi pes. És a dir, s'han imposat exclusivament per la qualitat de les coses | |
| que s'hi han escrit, al País
Valencià i a la resta del Països Catalans. Vull insistir també que les Normes de Castelló no marquen l'inici de la codificació al País Valencià, com de vegades la retòrica oficial tendeix a fer creure, com si abans no hi hagués hagut cultiu en català i en català fabrià al País Valencià. Les Normes de Castelló són, simplement, la confirmació de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans, publicades el 1913 i que, de seguida adoptaren una bona part dels sectors culturals valencians més compromesos en la dignificació de la llengua. Sectors que, tot s'ha de dir, tampoc no eren legió dins l'esquifit panorama cultural del primer terç de segle. En qualsevol cas, |