La primera meitat del segle XX serà
crucial en el procés de codificació gramatical del
valencià. Entre els sectors valencianistes era compartida la
necessitat de disposar d'un codi que regulés tots els aspectes
de la llengua -i que fóra respectuós alhora envers la
riquesa de les variants dialectals-. La consigna definitiva fou
llançada per la revista Taula de Lletres Valencianes,
la qual,
l'any 1930, invitava els escriptors i les entitats culturals del
país a posar-se d'acord en el model de llengua que calia
establir amb rigor i acceptar amb disciplina. Finalment, aquest repte
fou assumit amb una responsabilitat exemplar per la Societat
Castellonenca de Cultura, que va protagonitzar la
normativització del valencià contemporani, a
través de les Normes de Castelló, les quals sancionen la
catalanitat de la llengua dels valencians.
|