A la fi del segle XIX les directrius
pedagògiques que promovia l'ensenyament oficial es basaven en
mètodes d'aprenentatge memorístic alhora que propiciaven
una educació d'esquena al foment de la creativitat i la
llibertat dels escolars. A una tal escola tradicional van oposar-se, al
segle XX, educadors i entitats, com la Institució Lliure
d'Ensenyament. Carles Salvador, fidel a la doctrina de pedagogs
europeus renovadors com Pestalozzi, Fröebel, Montessori o Decroly,
promourà una escola en la qual el professor serà
l'instrument per a buscar les respostes a qüestions que plantegen
els alumnes i on l'ensenyament ha de fer-se en la llengua materna dels
xiquets i xiquetes.
|